GIROSALUT Comunicació Castell-platja d'aro Girona

LA CRÍTICA

PER SERGI PÉREZ ROSÉS

20/05/2019

‘Criticar’, etimològicament parlant, vol dir ‘passar pel sedàs’, és a dir, separar el gra de la palla. Ara bé, aquesta tasca, no tothom la pot fer amb la mateixa claredat. Cal molta saviesa per separar allò que és essencial d’allò superficial, cal veure més enllà i filar molt prim.
 
Això ens porta a una primera classificació: hi ha dos tipus de crítica: la primera, la que es fa des de la saviesa i la comprensió; la segona, la que es fa des de la ignorància i fins i tot, la malicia.
 
Comencem per la més habitual, és a dir, la critica que prové de la ignorància i la mala fe. N’hi direm ‘critica negativa’.
 
Sovint, la critica negativa, no pretén altra cosa que destruir allò que es critica. Darrera hi trobem amagades emocions negatives com la ira, l’enveja, la por o la supèrbia.


 
Quantes vegades no haurem criticat a algú perquè, en el fons, envejem algun aspecte de la seva persona, de la seva vida o de les seves accions?... No correm a dir que no, no caiguem en l’error de sempre: les reaccions mecàniques que no ens permeten avançar. Concedim-nos un temps de reflexió…
 
La crítica negativa no és reflexiva, ans al contrari, és fruit de la reacció automàtica, fins i tot del costum. Hi ha qui critica per sistema tot allò que no és afí a la seva manera de veure les coses.
 
En el fons de tot això, s’hi entreveu la por, una por profunda a sentir-nos qüestionats, a no sentir-nos reafirmats en tot allò que ens dona un sentit d’identitat. Quan algú qüestiona la nostra manera de pensar, les velles estructures de pensament que ens donen certa sensació 
d’estabilitat i seguretat, a les quals ens agafem amb totes les forces, tot trontolla dins nostre, i això no es sol viure com si res. El resultat és inevitable: enlloc de reflexionar i dubtar de la nostra manera de veure les coses per poder evolucionar i veure més enllà, agafem l’espasa i ataquem qui ha osat pensar diferent de nosaltres, i la critica negativa es manifesta.
 
Aquesta crítica s’emet sovint per humiliar l’altre, per demostrar a ell i als altres –sobretot als altres-, que sóm superiors. D’aquesta manera, destruint l’altre, el propi ‘jo’ s’enforteix. Si critico la teva manera de pensar, que és diferent a la meva, i ho faig de manera implacable, el meu pensament en sortirà reforçat. Així és, per exemple, com molts polítics i ideòlegs guanyen terreny, a base d’estructurar un pensament determinat ben sostingut per arguments, com més sòlids millor, i de criticar destructivament el pensament dels altres.
 
Una característica de la crítica negativa és que sempre vol destruir. Una manera d’aconseguir-ho és extenent la critica a través de la xarxa social. Una crítica passa de boca a orella i pot acabar convertint-se en una murmuració amb l’objectiu de desvaloritzar a la persona criticada. 
Vivim en la societat de la imatge, i una murmuració
pot deixar per terra la imatge de qualsevol persona per poc que s’extengui. I per descomptat, una mala imatge pot acabar amb les aspiracions socials de qualsevol.
 
Molts cops, per no dir sempre, la crítica negativa té per finalitat alabar-se a sí mateix de manera indirecte. Al criticar algú de manera destructiva, és com si hom es situés a dalt d’un pedestal i amb cada paraula abaixa més i més la imatge de la persona criticada. El resultat és que la seva imatge sobresurt cada cop més i tot plegat reforça el seu castell.
 
Precisament la supèrbia, sovint fa que no ens mostrem, que no ens manifestem, per por a la crítica, al ‘què diràn’, donant origen a moltes formes de vergonya i timidesa.
 
Hi ha, però, un alre tipus de crítica, com apuntavem al principi. D’aquesta en direm ‘crítica de qualitat’.
 
La crítica de qualitat és el resultat de veure més enllà, de veure-hi clar i té per objectiu fer créixer i millorar, en tots els sentits, allò que es critica.
 
Aquesta critica pot ser un revulsiu que ens faci veure noves possibilitats que abans ens passaven desapercebudes i cal molta humilitat per considerar-la. De fet, aquesta hauria de ser la única critica que ens hauria d’inquietar i fer-nos reflexionar, perquè en ella hi trobem una magnífica oportunitat de creixement. La critica negativa no ens vol cap bé, no vol fer-nos créixer sino tot el contrari, vol destruir-nos.
 
Només qui comprèn més que els altres pot aportar una critica de qualitat. El savi és, com deia Montesquieu, naturalment inclinat a la critica perquè veu més coses que els altres i les veu millor. Per això, una critica que prové d’una persona sàvia és un regal, encara que la vanitat i la ira, com solen fer, la rebutgin d’entrada. És un regal perquè conté la possibilitat d’avançar i de créixer com a persones.


 
Per últim, mencionar l’auto-critica com el camí de l’home savi, un camí que no té final. El savi viu inmers en una continua reformulació dels propis pensaments i idees. El pensament, mai s’hauria de convertir en una matèria rígida i inamovible. 
El pensament hauria de ser una matèria viva, sempre en moviment, que amb els progressius estats de consciència i de claror, ens portés cada cop a un terreny més profund.
 
Quan el pensament es petrifica, perdem la capacitat de dubtar de nosaltres mateixos, de les nostres idees preconcebudes i l’avanç es para automàticament. Com deia Aristòtil, ‘el dubte és el principi de la saviesa’…
 
Així doncs, la critica pot esdevenir una eina constructiva o també destructiva. Tot depèn, en última instància, de com la rebi la persona criticada. Ella té sempre la última paraula i pot aprofitar qualsevol tipus de critica per créixer internament. La constructiva, perquè en ella mateixa s’hi troba una perla, una pedra preciosa capaç d’il·luminar la foscor, i la destructiva, perquè ofereix la possibilitat de conèixer-nos més profundament, de governar-nos a nosaltres mateixos i de no identificar-nos amb totes les emocions negatives automàtiques que frisen per sortir a la superficie.




Sergi Pérez Rosés
http://vitaminesperamarmotes.com/